Cézanne ho tenia ben clar: només podia ser objecte d’especulació mental i pictòrica allò que se li presentava als ulls; per assolir-ho, passejava i, de sobte, quedava palplantat davant quelcom quan l’estructura cromàtica no acabava de ser-li clara. Com eren les formes ho tenia ben assumit; li ho van ensenyar a l’escola. Però com es veien, això era una altra qüestió; els seus companys impressionistes li havien dit que no hi havia formes sinó només colors, vibracions lluminoses que es modificaven a cada instant. En tot cas si algun color resultava permanent, es mantenia vigorós més d’un instant, això només era assolible a través d’un exercici d’artifici anomenat pintura. Com que ell creia - li ho havien ensenyat a l’escola primària i no li van desmentir a l’escola de belles arts - que les coses existien i no que eren impressions fugisseres, va decidir dedicar-se a la pintura perquè el que havia après fos veritat. Les realitats són els colors amb els que es pinten. Fins i tot si hom s’apropa a un objecte contundent i autònom, quan se l’agafa, el gest que atrapa ja altera la cosa, no per les ombres, sinó per la interferència d’entitats acolorides. L’artista pintor converteix en el seu propi ser tot el que hi ha a l’entorn. El que ens envolta té les propietats que li atribuïm.
És el que diu – i pinta – Imma Pueyo: des del meu estudi – i el meu estudi sóc jo mateixa en la meva projecció vers el meu entorn – veig que hi ha una realitat viva, que creix, canvia de color, s’esmorteeix, desapareix, es transforma, modifica, es desplaça; segons miro a dreta o a esquerra, s’esmicola o s’espesseix, o s’endureix amb un sol color insistent i impenetrable; però aleshores aquesta massa s’emmuralla i esdevé monocroma: la proximitat esborra els matisos per només oferir colors.
Amb aquesta realitat cromàtica que palpem constantment, potser cal preguntar-se si la pintura és una qüestió de llums o de colors. Si les coses són el que veiem, quan pintem només hi ha entorn nostre colors; pintar és crear colors, muntar els colors segons el nostre desig o les nostres necessitats. Res de preocupacions sobre un to hipotètic o un color local; el color que correspon és aquell que equilibra la nostra sensibilitat.
I aquest és el sentit l’obra d’Imma Pueyo: el que interessa és la pintura, el goig de pintar, encara que no podem ignorar que els colors dels que ens servim són evocació del propi entorn, els que es veuen per qui mira i des de l’indret des d’on es mira; des del propi estudi. Són la gamma dels blaus, dels negres, sienes, verds, violetes, beixs, cadmis, una gamma més aviat freda; potser una consciència volguda de distanciament. Són colors que l’artista, perquè s’adeqüin a la seva sensibilitat, ha de construir a la paleta i constitueixin així la seva realitat. Una realitat que tanmateix ha de ser poètica, que digui que el món del meu entorn no és pas tan dolent com sembla sinó que, en el fons, és càlid, ple de vida i de passió. La meva, que em fa pintar; encara que tot sigui a refer constantment, com el que veiem i se’ns mostra, però que sóc jo qui ho veu i a mi que se’m presenta.
Imma Pueyo - com Cézanne – albira els primers plans des dels cims, obtenint així a l’inici de l’obra un fossar que tot seguit es desplega i s’enriqueix; l’ull i el pinzell emprenen una marxa on tot esdevé color retingut, ric i matisat, fins que es dilueix a l’infinit. A diferència de Cézanne, però, l’Imma Pueyo sap que mentre es mantingui la intenció pictòrica hom pot fer el que vulgui i construir amb el que calgui. Perquè la realitat no és l’atmosfèrica, és la que sorgeix de l’enginy. El collage permet que la ficció sigui més interessant que la mateixa realitat; que la monotonia del viure i del veure sigui un extraordinari exercici que mostra el que hom vol i no el que s’ofereix: és la pintura. Les seves visions, per a la mirada, són un goig que no desitja res més.
Una exposició amb visió molt personal del mar, camí de tots els somnis
Carme Guasch, Dimecres, 4 de maig de 1994
Imma Pueyo exposa - amb Francesc Santjust - a Figueres per primera vegada la seva obra pictòrica a "La Caixa" del carrer Pi i Maragall. No sóc crítica d'art i, per tant, no tinc de la seva pintura més que una opinió personal; confio que una avaluació rigorosa i més preparada - la de l'amic Narcís Pijoan - es farà d'aquesta exposició, però no em puc estar de dir quatre paraules, almenys, sobre l'Imma.
La vaig conèixer fa un grapat d'anys, quan ens van traslladar a Terrasssa i vam coincidir com a professores a l'Escola Vedruna; ella, naturalment, d'Història de l'Art. Tot i les diferències d'edat i de temperament -ella, molt reservada, reflexiva, un punt cínica- vam connectar ràpidament. Sovint he estat testimoni -de vegades a través de la paret que separava les nostres dues aules- de les seves lliçons, explicades sembre amb un to de veu suau, sense presses, lluny de la retòrica i de l'èmfasi, a prop de la confidència i de la minuciositat; sovint li deia, mig en broma, mig seriosament, que quan em jubilés m'agradaria d'assistir com oient a la seva classe.
Aviat, doncs, vam establir una bona amistat, que es va estendre als nostres marits; el seu era neurocirurgià i, desgraciadament, aquesta circumstància afegí un altre motiu d'acostament entre nosaltres. Qui ens ho havia de dir que el meu marit malalt hauria de posar-se a les seves mans i que, tots dos, amb poca diferència de temps, ens deixarien per sempre. L'Imma, després de la desfeta, va continuar impartint les seves classes, com jo mateixa, segurament esperant, també, que la feina d'ensenyar fos la pantalla que amagués, almenys durant unes hores al dia, el gran buit.
Però dins de la professora d'Art hi havia també una artista i en el fet de pintar va trobar, encara, un altre recurs per salvar-se. Havia estat alumna de Martínez Lozano -qualsevol que el conegui ho podrà detectar- i aquesta característica li dóna una mena de carta de presentació per al seu primer contacte amb el públic de Figueres. Efectivament, les barques que presenta Imma Pueyo recorden -salvant les personal diferències- aquells paisatges de Llançà de l'artista terrassenc que ha deixat un record tan important no solament a moltes parets de les cases de Figueres, sinó també al Museu de l'Aquarel·la de Llançà.
Però el mar que pinta l'Imma, amb una gamma de blaus que va des del més dens fins al més fred, quasi metàl·lic, seria un mar "pintat", un mar estàtic i fins i tot irreal si no l'humanitzessin les figures de les barques -aquelles barques que ja resulten obsoletes en el marc de la tecnologia actual- que li confereixen línies i volums que s'hi integren i ens el fan més proper, més quotidià, tot i l'innegable contingut de somni i/o fugida que el conjunt amaga. A aquestes marines d'Imma Pueyo se'ls podria aplicar el vers de Josep Carner: La mar és ampla i el rem és fidel.
IMMA PUEYO
Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès
Març-Abril de 2007
Vivim tant immersos en la quotidianitat de l’entorn urbà, que ben sovint esdevenim insensibles davant la seva bellesa, ja sigui entesa com el conjunt de l’aglomeració, ja en els detalls dels seus petits fragments. I fins i tot quan la persona, caminant per un carrer de la ciutat, sent dintre seu la sotragada de l’emoció estètica, aquesta és una impressió momentània i fugissera que la cinemàtica del recorregut s’encarrega de substituir ràpidament per altres noves i difuminar-la dins el cúmul de sensacions rebudes. Tanmateix, però, es va formant un pòsit de petites percepcions en indrets amagats de la memòria, dins el qual les imatges s’interactuen inconscientment barrejant i potenciant aquelles minúcies que més ens han sobtat, creant a partir d’elles noves aparences que pertanyen al discerniment íntim de la realitat, sense que hagin de ser un calc exacte de la corresponen exterioritat física. És en aquesta deu pregona i estrictament personal on l’artista poua les seves visions estètiques, que després la tècnica pictòrica ajuda a plasmar i concretar en l’artifici d’una representació permanent. No es tracta, doncs, de documentar enumerativament totes i cada una de les parts que conformen la materialitat ciutadana, que per això ja existeixen altres tecnologies, sinó molt més d’expressar allò que colpeix el sentiment recòndit i manifestar-ho als altres, cercant l’equilibri difícil entre el gaudi visual i el suggeriment que convida a la reflexió.
L’exposició que presenta Imma Pueyo està entranyablement vinculada als paisatges de les seves vivències immediates, que sintetitza i conceptualitza per avançar vers especulacions de caire genèric, transformant la petita anècdota local en un pretext per mostrar la seva implicació i pertinença a un fenomen molt més global. Si algunes obres encara contenen referents específics identificables per l’espectador que els comparteix, és únicament per cercar unes complicitats comunes, facilitant la comprensió del rerafons de les subjacents intencionalitats intel•lectuals, insinuades en les formes i els colors. Així, en la primera part l’exhibició, les obres encara evidencien el seu arrelament circumscrit a la localitat de residència, Sant Cugat, uns molt clars, per que representen d’espais fonamentals com és la plaça d’Octavià, sempre vista des d’un punt de vista inusual, el terrat superior del campanar del monestir, i altres amb ajuda, com l’inventari del veïnat de l’estudi, on edificis i vials tenen integrats rètols sobreimpressos (Sabadell, Sant Domènec, can Mates, etc) per evitar qualsevol confusió al públic poc avesat a les vistes des de l’alçada. És justament l’elevació de la talaia de l’estudi, que domina les teulades circumdants, la que li proporciona insòlites mirades a xemeneies i parets mitgeres que utilitzarà com bambolines acotadores d’un teatral teló de fons en el que la ciutat es prolonga nebulosament fins l’horitzó. I són les baranes de ferro d’aquesta terrassa les que, per elles mateixes o com a ombra projectada, ajuden a crear una ambigüitat entre l’espectador i el pla del quadre.
La preocupació per la desmesura del poble esdevingut ciutat es palesa més clarament en l’obra que presenta en primer pla l’àgora primordial santcugatenca, rera la qual les edificacions es multipliquen incommensurables, ocupant tot l’espai de la tela, esdevenint, alhora, alambinada crítica i metàfora de l’angoixa que provoca aquest continuat creixement urbanístic, massa ràpid per ser assimilat, i la sensació de sentir-se foraster en paisatges identitaris propis.
En la segona part, el pòsit de la contemplació anterior l’estimula per saltar al món de les nocions pures, on els contorns i les disposicions no responen a objectivitats presencials, sinó simplement a models imaginaris que demostren el fort contingut mental que hi ha en cada una d’elles. Ja no estem davant d’un carrer, ni d’un poble concret, sinó front una agregació d’elements que, sumats, ens proporcionen la noció subjectiva de l’autora, la traducció del seu pensament en imatges plàstiques de gran bellesa formal. Aquest joc també incorpora l’inevitable pas del temps. Els celatges ja no són una unitat, si no que resten dividits violentament per un raig de llum blanca o una subtil columna de fum o fins i tot es fragmenten en parts que suggereixen la diferent intensitat i coloració lumínica segons l’hora del dia. La síntesi conceptual és fa més intensa, refinada i poètica en els dos paisatges de Cerdanya, que, més enllà del gaudi estètic, exigeixen un major esforç de comprensió de l’observador.
El catàleg compta amb una introducció de l’estudiós i crític Arnau Puig, que sintetitza l’exposició en la frase “Construir des de la mirada” i on destaca que la realitat de l’artista no és l’atmosfèrica, sinó aquella que surt de l’enginy i permet que la ficció creada arribi a ser més interessant. Cal remarcar la simplicitat i elegància del muntatge de la sala, realitzada per Gestió Cultural SA. Una forçada perspectiva pintada en la moqueta del sòl, creava la il•lusió òptica d’un desnivell en rampa, que convergia en l’obra de majors dimensions, protegida, com no, per una barana.
És dilluns. Surto a donar una volta pel poble a veure com està el panorama artìstic i m'aturo a la Casa de Cultura. Entro a la Sala d'Exposicions i començo la visita solitária i tranquil.la per l'exposiciò Imma Pueyo. Visions Urbanes. El primer cop d'ull (jo segueixo sempre l'ordre establert) va cap a l'obra "Ciutat", una visiò de Sant Cugat des del campanar del Monestir, d'una ciutat que es perd en la llunyania. Faig una passa cap a l'esquerra i davant meu contemplo "Poble i poblat", una recreaciò enyorada dels pobles petits on hi corre l'aire fresc i resplendeixen les postes de sol que encara els fa mès entranyables. Peró mès ìntims sòn els motius de les cases velles a "Ciutats", el nom dels carrers antics per on passeja i repensa com ès de canviant l'ordre de les coses, de les persones i les mateixes cases. La visiò melancólica de la realitat urbana ha evolucionat en l'obra "Poblament" cap a una novadora tendència estètica de l'art que no m'atreveixo a qualificar. Del poble atapeït i dels carrers estrets i tortuosos arribem a la "Plaça", deserta, buida, grisa... Les cases acomboiades es fan caliu i les persones, com abans, sòn a l'abast; mentre, des de casa s'escolten les converses de sobretaula i el soroll d'algú que renta els plats a l'aigüera. I a sota de casa, al "Párking ciutat", dormen els cotxes, una visiò metal.litzada dels espais que ocupa la ferralla automobilìstica. Un altre "Punt de vista" des del terrat permet descobrir i endevinar nous racons canviants: la ciutat es viva, es mou mentre el vell barri resta immóbil, de moment. I sobre l'enrajolat i a peu de "Barana" el punt de mira privilegiat em convida a la reflexiò a l'encantament mès profund. A "PV-Blau" l'edifici em tapa la serralada fent-se bo alló de "l'arbre que no em deixa veure el bosc", endreçat i llunyá. A "Urbs" veig el creixement de la ciutat obra del Pla Metropolitá, diuen uns; d'altres afirmen: "aixó no ho para ni Dèu". Mès enllá peró en plena ciutat sobresurten les "Xemeneies" presents i constants al llarg de la história. Sòn la prolongaciò de les llars de foc, el lloc per on entren les fades i surten les bruixes dels contes explicats a la vora del foc. I per finalitzar, un passeig per un "Paisatge d'estiu" per ensumar les mil olors, respirar l'aire fresc i gaudir de la calma purificadora. Aquest ès el recorregut que l'artista fa sovint pel seu mòn proper i imaginari alhora. El gran repte dels artistes emergents consisteix a representar idees mès que objectes. Guaiteu-vos l'exposiciò amb aquesta idea.
Comentaris
Reportatge al programa Pinzellades d'Estiu
CugatTV
Construir des de la mirada
Arnau Puig
Cézanne ho tenia ben clar: només podia ser objecte d’especulació mental i pictòrica allò que se li presentava als ulls; per assolir-ho, passejava i, de sobte, quedava palplantat davant quelcom quan l’estructura cromàtica no acabava de ser-li clara. Com eren les formes ho tenia ben assumit; li ho van ensenyar a l’escola. Però com es veien, això era una altra qüestió; els seus companys impressionistes li havien dit que no hi havia formes sinó només colors, vibracions lluminoses que es modificaven a cada instant. En tot cas si algun color resultava permanent, es mantenia vigorós més d’un instant, això només era assolible a través d’un exercici d’artifici anomenat pintura. Com que ell creia - li ho havien ensenyat a l’escola primària i no li van desmentir a l’escola de belles arts - que les coses existien i no que eren impressions fugisseres, va decidir dedicar-se a la pintura perquè el que havia après fos veritat. Les realitats són els colors amb els que es pinten. Fins i tot si hom s’apropa a un objecte contundent i autònom, quan se l’agafa, el gest que atrapa ja altera la cosa, no per les ombres, sinó per la interferència d’entitats acolorides. L’artista pintor converteix en el seu propi ser tot el que hi ha a l’entorn. El que ens envolta té les propietats que li atribuïm.
És el que diu – i pinta – Imma Pueyo: des del meu estudi – i el meu estudi sóc jo mateixa en la meva projecció vers el meu entorn – veig que hi ha una realitat viva, que creix, canvia de color, s’esmorteeix, desapareix, es transforma, modifica, es desplaça; segons miro a dreta o a esquerra, s’esmicola o s’espesseix, o s’endureix amb un sol color insistent i impenetrable; però aleshores aquesta massa s’emmuralla i esdevé monocroma: la proximitat esborra els matisos per només oferir colors.
Amb aquesta realitat cromàtica que palpem constantment, potser cal preguntar-se si la pintura és una qüestió de llums o de colors. Si les coses són el que veiem, quan pintem només hi ha entorn nostre colors; pintar és crear colors, muntar els colors segons el nostre desig o les nostres necessitats. Res de preocupacions sobre un to hipotètic o un color local; el color que correspon és aquell que equilibra la nostra sensibilitat.
I aquest és el sentit l’obra d’Imma Pueyo: el que interessa és la pintura, el goig de pintar, encara que no podem ignorar que els colors dels que ens servim són evocació del propi entorn, els que es veuen per qui mira i des de l’indret des d’on es mira; des del propi estudi. Són la gamma dels blaus, dels negres, sienes, verds, violetes, beixs, cadmis, una gamma més aviat freda; potser una consciència volguda de distanciament. Són colors que l’artista, perquè s’adeqüin a la seva sensibilitat, ha de construir a la paleta i constitueixin així la seva realitat. Una realitat que tanmateix ha de ser poètica, que digui que el món del meu entorn no és pas tan dolent com sembla sinó que, en el fons, és càlid, ple de vida i de passió. La meva, que em fa pintar; encara que tot sigui a refer constantment, com el que veiem i se’ns mostra, però que sóc jo qui ho veu i a mi que se’m presenta.
Imma Pueyo - com Cézanne – albira els primers plans des dels cims, obtenint així a l’inici de l’obra un fossar que tot seguit es desplega i s’enriqueix; l’ull i el pinzell emprenen una marxa on tot esdevé color retingut, ric i matisat, fins que es dilueix a l’infinit. A diferència de Cézanne, però, l’Imma Pueyo sap que mentre es mantingui la intenció pictòrica hom pot fer el que vulgui i construir amb el que calgui. Perquè la realitat no és l’atmosfèrica, és la que sorgeix de l’enginy. El collage permet que la ficció sigui més interessant que la mateixa realitat; que la monotonia del viure i del veure sigui un extraordinari exercici que mostra el que hom vol i no el que s’ofereix: és la pintura. Les seves visions, per a la mirada, són un goig que no desitja res més.
Tornar a l'índexUna exposició amb visió molt personal del mar, camí de tots els somnis
Carme Guasch, Dimecres, 4 de maig de 1994
Imma Pueyo exposa - amb Francesc Santjust - a Figueres per primera vegada la seva obra pictòrica a "La Caixa" del carrer Pi i Maragall. No sóc crítica d'art i, per tant, no tinc de la seva pintura més que una opinió personal; confio que una avaluació rigorosa i més preparada - la de l'amic Narcís Pijoan - es farà d'aquesta exposició, però no em puc estar de dir quatre paraules, almenys, sobre l'Imma.
La vaig conèixer fa un grapat d'anys, quan ens van traslladar a Terrasssa i vam coincidir com a professores a l'Escola Vedruna; ella, naturalment, d'Història de l'Art. Tot i les diferències d'edat i de temperament -ella, molt reservada, reflexiva, un punt cínica- vam connectar ràpidament. Sovint he estat testimoni -de vegades a través de la paret que separava les nostres dues aules- de les seves lliçons, explicades sembre amb un to de veu suau, sense presses, lluny de la retòrica i de l'èmfasi, a prop de la confidència i de la minuciositat; sovint li deia, mig en broma, mig seriosament, que quan em jubilés m'agradaria d'assistir com oient a la seva classe.
Aviat, doncs, vam establir una bona amistat, que es va estendre als nostres marits; el seu era neurocirurgià i, desgraciadament, aquesta circumstància afegí un altre motiu d'acostament entre nosaltres. Qui ens ho havia de dir que el meu marit malalt hauria de posar-se a les seves mans i que, tots dos, amb poca diferència de temps, ens deixarien per sempre. L'Imma, després de la desfeta, va continuar impartint les seves classes, com jo mateixa, segurament esperant, també, que la feina d'ensenyar fos la pantalla que amagués, almenys durant unes hores al dia, el gran buit.
Però dins de la professora d'Art hi havia també una artista i en el fet de pintar va trobar, encara, un altre recurs per salvar-se. Havia estat alumna de Martínez Lozano -qualsevol que el conegui ho podrà detectar- i aquesta característica li dóna una mena de carta de presentació per al seu primer contacte amb el públic de Figueres. Efectivament, les barques que presenta Imma Pueyo recorden -salvant les personal diferències- aquells paisatges de Llançà de l'artista terrassenc que ha deixat un record tan important no solament a moltes parets de les cases de Figueres, sinó també al Museu de l'Aquarel·la de Llançà.
Però el mar que pinta l'Imma, amb una gamma de blaus que va des del més dens fins al més fred, quasi metàl·lic, seria un mar "pintat", un mar estàtic i fins i tot irreal si no l'humanitzessin les figures de les barques -aquelles barques que ja resulten obsoletes en el marc de la tecnologia actual- que li confereixen línies i volums que s'hi integren i ens el fan més proper, més quotidià, tot i l'innegable contingut de somni i/o fugida que el conjunt amaga. A aquestes marines d'Imma Pueyo se'ls podria aplicar el vers de Josep Carner: La mar és ampla i el rem és fidel.
Carme Guasch, escriptora
Tornar a l'índexVisions Urbanes
Pere Gibert i Carreres
IMMA PUEYO
Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès
Març-Abril de 2007
Vivim tant immersos en la quotidianitat de l’entorn urbà, que ben sovint esdevenim insensibles davant la seva bellesa, ja sigui entesa com el conjunt de l’aglomeració, ja en els detalls dels seus petits fragments. I fins i tot quan la persona, caminant per un carrer de la ciutat, sent dintre seu la sotragada de l’emoció estètica, aquesta és una impressió momentània i fugissera que la cinemàtica del recorregut s’encarrega de substituir ràpidament per altres noves i difuminar-la dins el cúmul de sensacions rebudes. Tanmateix, però, es va formant un pòsit de petites percepcions en indrets amagats de la memòria, dins el qual les imatges s’interactuen inconscientment barrejant i potenciant aquelles minúcies que més ens han sobtat, creant a partir d’elles noves aparences que pertanyen al discerniment íntim de la realitat, sense que hagin de ser un calc exacte de la corresponen exterioritat física. És en aquesta deu pregona i estrictament personal on l’artista poua les seves visions estètiques, que després la tècnica pictòrica ajuda a plasmar i concretar en l’artifici d’una representació permanent. No es tracta, doncs, de documentar enumerativament totes i cada una de les parts que conformen la materialitat ciutadana, que per això ja existeixen altres tecnologies, sinó molt més d’expressar allò que colpeix el sentiment recòndit i manifestar-ho als altres, cercant l’equilibri difícil entre el gaudi visual i el suggeriment que convida a la reflexió.
L’exposició que presenta Imma Pueyo està entranyablement vinculada als paisatges de les seves vivències immediates, que sintetitza i conceptualitza per avançar vers especulacions de caire genèric, transformant la petita anècdota local en un pretext per mostrar la seva implicació i pertinença a un fenomen molt més global. Si algunes obres encara contenen referents específics identificables per l’espectador que els comparteix, és únicament per cercar unes complicitats comunes, facilitant la comprensió del rerafons de les subjacents intencionalitats intel•lectuals, insinuades en les formes i els colors. Així, en la primera part l’exhibició, les obres encara evidencien el seu arrelament circumscrit a la localitat de residència, Sant Cugat, uns molt clars, per que representen d’espais fonamentals com és la plaça d’Octavià, sempre vista des d’un punt de vista inusual, el terrat superior del campanar del monestir, i altres amb ajuda, com l’inventari del veïnat de l’estudi, on edificis i vials tenen integrats rètols sobreimpressos (Sabadell, Sant Domènec, can Mates, etc) per evitar qualsevol confusió al públic poc avesat a les vistes des de l’alçada. És justament l’elevació de la talaia de l’estudi, que domina les teulades circumdants, la que li proporciona insòlites mirades a xemeneies i parets mitgeres que utilitzarà com bambolines acotadores d’un teatral teló de fons en el que la ciutat es prolonga nebulosament fins l’horitzó. I són les baranes de ferro d’aquesta terrassa les que, per elles mateixes o com a ombra projectada, ajuden a crear una ambigüitat entre l’espectador i el pla del quadre.
La preocupació per la desmesura del poble esdevingut ciutat es palesa més clarament en l’obra que presenta en primer pla l’àgora primordial santcugatenca, rera la qual les edificacions es multipliquen incommensurables, ocupant tot l’espai de la tela, esdevenint, alhora, alambinada crítica i metàfora de l’angoixa que provoca aquest continuat creixement urbanístic, massa ràpid per ser assimilat, i la sensació de sentir-se foraster en paisatges identitaris propis.
En la segona part, el pòsit de la contemplació anterior l’estimula per saltar al món de les nocions pures, on els contorns i les disposicions no responen a objectivitats presencials, sinó simplement a models imaginaris que demostren el fort contingut mental que hi ha en cada una d’elles. Ja no estem davant d’un carrer, ni d’un poble concret, sinó front una agregació d’elements que, sumats, ens proporcionen la noció subjectiva de l’autora, la traducció del seu pensament en imatges plàstiques de gran bellesa formal. Aquest joc també incorpora l’inevitable pas del temps. Els celatges ja no són una unitat, si no que resten dividits violentament per un raig de llum blanca o una subtil columna de fum o fins i tot es fragmenten en parts que suggereixen la diferent intensitat i coloració lumínica segons l’hora del dia. La síntesi conceptual és fa més intensa, refinada i poètica en els dos paisatges de Cerdanya, que, més enllà del gaudi estètic, exigeixen un major esforç de comprensió de l’observador.
El catàleg compta amb una introducció de l’estudiós i crític Arnau Puig, que sintetitza l’exposició en la frase “Construir des de la mirada” i on destaca que la realitat de l’artista no és l’atmosfèrica, sinó aquella que surt de l’enginy i permet que la ficció creada arribi a ser més interessant. Cal remarcar la simplicitat i elegància del muntatge de la sala, realitzada per Gestió Cultural SA. Una forçada perspectiva pintada en la moqueta del sòl, creava la il•lusió òptica d’un desnivell en rampa, que convergia en l’obra de majors dimensions, protegida, com no, per una barana.
Pere Gibert i Carreres
Tornar a l'índexDarrera la Barana
Rogeli Pedró
És dilluns. Surto a donar una volta pel poble a veure com està el panorama artìstic i m'aturo a la Casa de Cultura. Entro a la Sala d'Exposicions i començo la visita solitária i tranquil.la per l'exposiciò Imma Pueyo. Visions Urbanes. El primer cop d'ull (jo segueixo sempre l'ordre establert) va cap a l'obra "Ciutat", una visiò de Sant Cugat des del campanar del Monestir, d'una ciutat que es perd en la llunyania. Faig una passa cap a l'esquerra i davant meu contemplo "Poble i poblat", una recreaciò enyorada dels pobles petits on hi corre l'aire fresc i resplendeixen les postes de sol que encara els fa mès entranyables. Peró mès ìntims sòn els motius de les cases velles a "Ciutats", el nom dels carrers antics per on passeja i repensa com ès de canviant l'ordre de les coses, de les persones i les mateixes cases. La visiò melancólica de la realitat urbana ha evolucionat en l'obra "Poblament" cap a una novadora tendència estètica de l'art que no m'atreveixo a qualificar. Del poble atapeït i dels carrers estrets i tortuosos arribem a la "Plaça", deserta, buida, grisa... Les cases acomboiades es fan caliu i les persones, com abans, sòn a l'abast; mentre, des de casa s'escolten les converses de sobretaula i el soroll d'algú que renta els plats a l'aigüera. I a sota de casa, al "Párking ciutat", dormen els cotxes, una visiò metal.litzada dels espais que ocupa la ferralla automobilìstica. Un altre "Punt de vista" des del terrat permet descobrir i endevinar nous racons canviants: la ciutat es viva, es mou mentre el vell barri resta immóbil, de moment. I sobre l'enrajolat i a peu de "Barana" el punt de mira privilegiat em convida a la reflexiò a l'encantament mès profund. A "PV-Blau" l'edifici em tapa la serralada fent-se bo alló de "l'arbre que no em deixa veure el bosc", endreçat i llunyá. A "Urbs" veig el creixement de la ciutat obra del Pla Metropolitá, diuen uns; d'altres afirmen: "aixó no ho para ni Dèu". Mès enllá peró en plena ciutat sobresurten les "Xemeneies" presents i constants al llarg de la história. Sòn la prolongaciò de les llars de foc, el lloc per on entren les fades i surten les bruixes dels contes explicats a la vora del foc. I per finalitzar, un passeig per un "Paisatge d'estiu" per ensumar les mil olors, respirar l'aire fresc i gaudir de la calma purificadora. Aquest ès el recorregut que l'artista fa sovint pel seu mòn proper i imaginari alhora. El gran repte dels artistes emergents consisteix a representar idees mès que objectes. Guaiteu-vos l'exposiciò amb aquesta idea.
Rogeli Pedró, TOT Sant Cugat, abril de 2007
Tornar a l'índex